ELIANTO, una novel•la per aprofundir la “Bennilogia” en català
Elianto arriba al públic català després de catorze anys. La traducció d’Anna Torcal i Salvador Company per l’editorial Moll és la tercera que proposen de Stefanno Benni -primer vingueren El bar sota la mar (2005) i Margherita Dolcevita (2006)-. La familiaritat que demostren els traductors amb el seu univers és imprescindible a l’hora d’enfrontar-se amb èxit a un text on l’escriptor crea diversos móns especialment i espacialment complexos. En aquest cas, els coneixements en 'Bennilogia' són essencials per tal de recrear en la traducció les potencialitats narratives i lingüístiques de l’original italià.
De fet, la primera plana de la novel•la a la qual tenim accés és un mapa. Aquest disseny inicial és clau per entendre no només el desenvolupament posterior de la narració, sinó un dels mecanismes fonamentals per la creació dels universos bennians: la innovació lingüística. La força dels neologismes aplicats a qualsevol àmbit real o imaginari, les evocacions de cadascú dels noms emprats per als espais –Protoplàs; Bludus; Discontinuïtat de Gutemberg; etc.- o les ressonàncies que contribueixen a marcar els trets dels personatges –Tales Fuschini; Bocademel; doctor Siliconi; etc.- serviran per construir una cadena d’efectes de versemblança on tots els aspectes estructurals estaran al servei d’un discurs literari altament imaginatiu, crític, fresc i de ritme àgil.
Malgrat les diferències estructurals i les novetats aportades pel gènere neofantàstic, el plantejament del procés narratiu recorda la morfologia tradicional de les faules establerta per Propp. Si l’estudiós rus focalitzava l’anàlisi sobre els personatges i les funcions, Benni col•loca al centre de les seues preocupacions constructives la categoria espacial perquè aquesta resulta primordial a l’hora d’establir els mecanismes de control sobre els quals s’articula tota la narració. Amb la perspectiva que ens dóna el mapa inicial podem establir tres esferes connectades i diferenciades alhora: els set móns pel quals hauran de viatjar els protagonistes per tal de cercar els objectes màgics que li permetran a Elianto guanyar la batalla decisiva; Tristàlia, la capital on trobem el gran ordinador Zentrum que controla, mitjançant les notícies, el nivell de por dels ciutadans; i Vil•la Bacil•la –sanatori on l’heroi, des de fa dos anys, es recupera d’una estranya i pràcticament incurable malaltia. Des d’aquesta estructura circular amb clar ressò dantesc, l’element que uneix les esferes i permet les translacions dels personatges a través dels diversos àmbits és la recerca de l’elixir que puga guarir l’heroi i li permeta lluitar en la batalla final. Tot comença a la clínica. L’habitació d’Elianto serà doncs el nucli inicial del procés discursiu i el lloc des del qual s’exercirà una vigilància panòptica que remet inevitablement al món suggerit per Orwell a les planes de 1984. Al món terrestre inventat per Benni el control també és omnipresent, real, efectiu i inevitable. L’exemple prototípic de seguiment visual serà viscut per la família de l’heroi la qual, manifestant la seua subversió, no contestarà l’enquesta diària del programa “Sigueu majoria!”. El preu de la rebel•lió: des de tallar-los la llum a endur-se el gos durant un any o no deixar-los eixir de casa o de la ciutat. Així la submissió majoritària al poder de l’Estat evidencia la indefensió dels ciutadans de Tristàlia, homes i dones sense voluntat ni llibertat, condemnats a l’esclavitud d’una societat vigilant, jerarquitzada i escassament democràtica. Al cap i a la fi potser tot siga un joc de la fantasia, però resulta quasi inevitable establir un nexe d’unió entre el món retratat a Elianto i els processos de corrupció vinculants a la destrucció del sistema democràtic que afecten des dels anys noranta la trista Itàlia. En qualsevol cas, ara li toca al lector imaginar.
[Testo pubblicato presso la rivista dell'Universitat de València Caràcters, num. 52, estate 2010]
De fet, la primera plana de la novel•la a la qual tenim accés és un mapa. Aquest disseny inicial és clau per entendre no només el desenvolupament posterior de la narració, sinó un dels mecanismes fonamentals per la creació dels universos bennians: la innovació lingüística. La força dels neologismes aplicats a qualsevol àmbit real o imaginari, les evocacions de cadascú dels noms emprats per als espais –Protoplàs; Bludus; Discontinuïtat de Gutemberg; etc.- o les ressonàncies que contribueixen a marcar els trets dels personatges –Tales Fuschini; Bocademel; doctor Siliconi; etc.- serviran per construir una cadena d’efectes de versemblança on tots els aspectes estructurals estaran al servei d’un discurs literari altament imaginatiu, crític, fresc i de ritme àgil.
Malgrat les diferències estructurals i les novetats aportades pel gènere neofantàstic, el plantejament del procés narratiu recorda la morfologia tradicional de les faules establerta per Propp. Si l’estudiós rus focalitzava l’anàlisi sobre els personatges i les funcions, Benni col•loca al centre de les seues preocupacions constructives la categoria espacial perquè aquesta resulta primordial a l’hora d’establir els mecanismes de control sobre els quals s’articula tota la narració. Amb la perspectiva que ens dóna el mapa inicial podem establir tres esferes connectades i diferenciades alhora: els set móns pel quals hauran de viatjar els protagonistes per tal de cercar els objectes màgics que li permetran a Elianto guanyar la batalla decisiva; Tristàlia, la capital on trobem el gran ordinador Zentrum que controla, mitjançant les notícies, el nivell de por dels ciutadans; i Vil•la Bacil•la –sanatori on l’heroi, des de fa dos anys, es recupera d’una estranya i pràcticament incurable malaltia. Des d’aquesta estructura circular amb clar ressò dantesc, l’element que uneix les esferes i permet les translacions dels personatges a través dels diversos àmbits és la recerca de l’elixir que puga guarir l’heroi i li permeta lluitar en la batalla final. Tot comença a la clínica. L’habitació d’Elianto serà doncs el nucli inicial del procés discursiu i el lloc des del qual s’exercirà una vigilància panòptica que remet inevitablement al món suggerit per Orwell a les planes de 1984. Al món terrestre inventat per Benni el control també és omnipresent, real, efectiu i inevitable. L’exemple prototípic de seguiment visual serà viscut per la família de l’heroi la qual, manifestant la seua subversió, no contestarà l’enquesta diària del programa “Sigueu majoria!”. El preu de la rebel•lió: des de tallar-los la llum a endur-se el gos durant un any o no deixar-los eixir de casa o de la ciutat. Així la submissió majoritària al poder de l’Estat evidencia la indefensió dels ciutadans de Tristàlia, homes i dones sense voluntat ni llibertat, condemnats a l’esclavitud d’una societat vigilant, jerarquitzada i escassament democràtica. Al cap i a la fi potser tot siga un joc de la fantasia, però resulta quasi inevitable establir un nexe d’unió entre el món retratat a Elianto i els processos de corrupció vinculants a la destrucció del sistema democràtic que afecten des dels anys noranta la trista Itàlia. En qualsevol cas, ara li toca al lector imaginar.
[Testo pubblicato presso la rivista dell'Universitat de València Caràcters, num. 52, estate 2010]
Iscriviti a:
Post (Atom)