Lettera di congedo di Armando Gnisci ai suoi allievi della Sapienza (6 settembre 2010)



Cari Studenti,

bentornati, e benvenuti ai nuovi iscritti.

Dal primo novembre del 2010 non mi troverete più tra i vostri docenti, perché ho deciso di andare in pensione anticipatamente dando le dimissioni volontarie dall'università.

Ci tengo a comunicarvi ufficialmente e sinceramente questa notizia perché sappiate con chiarezza e certezza il motivo della mia sparizione. Viviamo, infatti, in un'epoca in cui la menzogna, la volgarità e l'oblio informano la comunicazione e formano addirittura la nostra educazione.

Continuo altrove e altrimenti a lavorare per la giustizia e la compassione mediante il sapere umanistico.

Vi saluto assicurandovi che l'unica parte dell'università dalla quale non mi sono dimesso è la vostra. Anche se non mi avrete mai incontrato e conosciuto.

La parte migliore della mia lunga carriera accademica è segnata, infatti, dai 4 anni di formazione in Filosofia presso la nostra Facoltà, dal 1964 al 1968. Allora ho vissuto la sapienza come un convivio e una famiglia. Nella educazione alla conoscenza con gioia, rispetto e speranza. Insieme ai miei indimenticabili compagni di studio e ai nostri maestri. Voglio ricordarvi i nomi per me più importanti tra loro: Emilio Garroni, Guido Calogero e Tullio De Mauro; Santo Mazzarino e Arsenio Frugoni; Giulio Carlo Argan e Walter Binni.

Poi, per quaranta anni, ho vissuto la professione accademica come uno straniero in terra straniera. Tanto che mi sono sentito più ad agio nelle università spagnole e egiziane, statunitensi e slovacche, giapponesi e argentine, che in quelle patrie.

È per questo motivo che considero ancora, e sempre, la condizione studentesca come quella più fortunata nell'università. E perciò ho sentito in questi anni voi come i miei veri colleghi.

Anche se proprio per voi, è diventato sempre più difficile vivere questo luogo come sede della conoscenza, della familiarità, del rispetto e della gioia.

Vi chiedo, in ultimo, di non perdere speranza, in voi stessi e nella comune repubblica, che sembra tramontare sull'orizzonte civile degli italiani, invece che venirci incontro come "il sole dell'avvenire". Sappiate che solo voi potete ogni volta che lo vogliate far risorgere il desiderio e il fervore di un "brave new world", come scrive Shakespeare ne La Tempesta. L'utopia di un "meraviglioso mondo nuovo", al quale tutti abbiamo diritto. E per il quale serviamo noi letterati: per poterlo immaginare e tradurre. E per indicarlo come il valore finale di una educazione che non può finire mai, come ci hanno insegnato i nostri antenati latini.

Scrivetemi, se volete. Vale.

Armando Gnisci

ELIANTO, una novel•la per aprofundir la “Bennilogia” en català

Elianto arriba al públic català després de catorze anys. La traducció d’Anna Torcal i Salvador Company per l’editorial Moll és la tercera que proposen de Stefanno Benni -primer vingueren El bar sota la mar (2005) i Margherita Dolcevita (2006)-. La familiaritat que demostren els traductors amb el seu univers és imprescindible a l’hora d’enfrontar-se amb èxit a un text on l’escriptor crea diversos móns especialment i espacialment complexos. En aquest cas, els coneixements en 'Bennilogia' són essencials per tal de recrear en la traducció les potencialitats narratives i lingüístiques de l’original italià.
De fet, la primera plana de la novel•la a la qual tenim accés és un mapa. Aquest disseny inicial és clau per entendre no només el desenvolupament posterior de la narració, sinó un dels mecanismes fonamentals per la creació dels universos bennians: la innovació lingüística. La força dels neologismes aplicats a qualsevol àmbit real o imaginari, les evocacions de cadascú dels noms emprats per als espais –Protoplàs; Bludus; Discontinuïtat de Gutemberg; etc.- o les ressonàncies que contribueixen a marcar els trets dels personatges –Tales Fuschini; Bocademel; doctor Siliconi; etc.- serviran per construir una cadena d’efectes de versemblança on tots els aspectes estructurals estaran al servei d’un discurs literari altament imaginatiu, crític, fresc i de ritme àgil.
Malgrat les diferències estructurals i les novetats aportades pel gènere neofantàstic, el plantejament del procés narratiu recorda la morfologia tradicional de les faules establerta per Propp. Si l’estudiós rus focalitzava l’anàlisi sobre els personatges i les funcions, Benni col•loca al centre de les seues preocupacions constructives la categoria espacial perquè aquesta resulta primordial a l’hora d’establir els mecanismes de control sobre els quals s’articula tota la narració. Amb la perspectiva que ens dóna el mapa inicial podem establir tres esferes connectades i diferenciades alhora: els set móns pel quals hauran de viatjar els protagonistes per tal de cercar els objectes màgics que li permetran a Elianto guanyar la batalla decisiva; Tristàlia, la capital on trobem el gran ordinador Zentrum que controla, mitjançant les notícies, el nivell de por dels ciutadans; i Vil•la Bacil•la –sanatori on l’heroi, des de fa dos anys, es recupera d’una estranya i pràcticament incurable malaltia. Des d’aquesta estructura circular amb clar ressò dantesc, l’element que uneix les esferes i permet les translacions dels personatges a través dels diversos àmbits és la recerca de l’elixir que puga guarir l’heroi i li permeta lluitar en la batalla final. Tot comença a la clínica. L’habitació d’Elianto serà doncs el nucli inicial del procés discursiu i el lloc des del qual s’exercirà una vigilància panòptica que remet inevitablement al món suggerit per Orwell a les planes de 1984. Al món terrestre inventat per Benni el control també és omnipresent, real, efectiu i inevitable. L’exemple prototípic de seguiment visual serà viscut per la família de l’heroi la qual, manifestant la seua subversió, no contestarà l’enquesta diària del programa “Sigueu majoria!”. El preu de la rebel•lió: des de tallar-los la llum a endur-se el gos durant un any o no deixar-los eixir de casa o de la ciutat. Així la submissió majoritària al poder de l’Estat evidencia la indefensió dels ciutadans de Tristàlia, homes i dones sense voluntat ni llibertat, condemnats a l’esclavitud d’una societat vigilant, jerarquitzada i escassament democràtica. Al cap i a la fi potser tot siga un joc de la fantasia, però resulta quasi inevitable establir un nexe d’unió entre el món retratat a Elianto i els processos de corrupció vinculants a la destrucció del sistema democràtic que afecten des dels anys noranta la trista Itàlia. En qualsevol cas, ara li toca al lector imaginar.

[Testo pubblicato presso la rivista dell'Universitat de València Caràcters, num. 52, estate 2010]